Durant els anys 90 em vaig aficionar a anar els diumenges al Mercat de Sant Antoni de Barcelona a buscar gangues literàries. Un dia vaig veure una col·lecció de set autors de nom de prestigi que tenien un preu per riure i un pes per plorar. Vaig regatejar com un esclavista i cada volum em va sortir per 1 euro. Pujar els llibres a casa va ser com carregar el taüt d’Obèlix i vaig fer més viatges que Darwin. Això sí, un cop col·locats, vaig contemplar orgullós l’estanteria, pensant que Trump era un imbècil fent negocis comparat amb mi. Ara sabem que també era un imbècil sense fer negocis... ell i jo. Per qüestions que no explicaré (shhh! No podia pagar el lloguer) vaig canviar de pis i vaig anar a viure a un confessionari de l’Hospitalet de Llobregat. Com que no he tingut mai amics, em va tocar demanar-li ajuda a un paio que cobrava l’hora a preu de Zona Blava. Entre les caixes que va haver de comprar aquell home i el temps que va trigar a traslladar els llibres em va cobrar 30 euros.
Per diferents circumstàncies (sí, vaaale, no vaig pagar el lloguer) em vaig traslladar a la capital de la Hispania Citerior. És important que us quedi gravat al cervell el que diré ara: 80 escales del carrer a casa. L’home de la mudança (que devia ser de Bilbao) va dir com el Cid Campeador: «Esto me lo pelo yo con dos chavales». Però aquells «chavales» es van negar a pujar els llibres, així que van haver de contractar una grua. Els llibres d’un euro van acabar costant-me 250 sestercis. Hauria valgut més la pena cremar-los a un descampat. Com? Que de qui eren els llibres? Els havien escrit un tal Solé Tura, Fraga, Miquel Roca i algú amb barba a qui li deien el Peces.