Hiperactivitat i nerviosisme a Reus per a succeir Pellicer

La campanya electoral acaba d'inaugurar-se oficialment, però els partits polítics fa mesos i mesos que corren. En lloc de plantejar l'esperada cursa a l'esprint, en què els atletes han de demostrar la seva potència i seduir els espectadors amb les seves gambades, la renúncia de Carles Pellicer a la reelecció va forçar a programar una reactiva prova de fons. L'objectiu no era travessar la meta en primera posició, rebre els víctors de la grada, sinó, tan sols, ser el primer a col·locar-se a la línia de sortida.

Els tres peixos grossos que es van batre en duel el 2019, Junts, ERC i PSC, s'han apuntat a l'espontani repte. Ara Reus no ha volgut quedar-se enrere, per a demostrar que no ha estat la tercera pota del govern, sinó que vol que se'l tingui en compte a l'hora de parlar d'aspirants al títol. Tots ells sabien que estar un centímetre per darrere podia condemnar-los abans de temps. Calia demostrar superioritat i, en aquest cas, semblar ser-ho ja és determinant.

Teresa Pallarès (Junts), Daniel Rubio (Ara) i Noemí Llauradó (ERC) es van succeir presentant-se com a alcaldables restant encara tres mesos per a la cita amb les urnes. Elles van optar per efectuar un cop d'efecte al Teatre Bartrina; ell, per una Sala Santa Llúcia que se li va quedar petita. La tercera dona en discòrdia, Sandra Guaita (PSC), esperà una mica més, al març, per a erigir-se en alternativa per a «rellançar Reus».

S'havia de fer cua per a entrar als Vermuts Rofes. Això no obstant, no es pot dir pas que els socialistes fossin els últims a moure peça, tot al contrari. El 30 de gener, ja havien anticipat la proposta electoral de programar una aplicació mòbil per a denunciar els desperfectes de la via pública. Era un primer peó que començà a recórrer les caselles del tauler.

D'aleshores ençà, cavalls, alfils, torres, reis i reines han anat avançant sense descans. Idea rere idea es va començar a pronunciar. El ritme començà sent d'una proposta per setmana, però amb el balanç de mandat ja enllestit, tot i que la legislatura no havia conclòs, el foc ja fou a discreció. El nerviosisme es notava –i es nota– en l'ambient. De manera diària, les notícies es projectaven, impactaven i s'esvaïen.

Anar desgranant el programa amb píndoles era bona iniciativa per a assegurar el capteniment de la població, que els missatges que es volen transmetre s'entenguin i quallin, però amb el bombardeig massiu i indiscriminat, les preguntes i els dubtes substitueixen les certeses: què quedarà per a anunciar durant la campanya? La gent recordarà el que s'ha dit al gener, al febrer, al març, a l'abril o la setmana passada? Guanyarà la llebre o l'excés de confiança permetrà a una tortuga protagonitzar la sorpresa?

Amb Junts, PSC i ERC jugant-se, previsiblement, l'alcaldia, un pacte entre dues de les forces podria ésser suficient per a tancar la plantilla de govern. Públicament, Pallarès i Guaita han intercanviat els primers retrets, amb el servei ferroviari com a espurna que ha encès la metxa. Llauradó manté la calma. Sigui com sigui, saben que la possibilitat de liderar la ciutat en solitari és una utopia. Pactant, potser tampoc és suficient. Seria d'esperar que l'entesa s'hagués d'estendre a una tercera banda. Ara Reus, després de dues legislatures amb un rol idèntic, acceptaria gustós conservar el poder i continuar treballant en el si de l'executiu. No és, però, l'única candidatura restant.

Les esquerres, frec a frec amb un mateix objectiu

Les odioses comparacions entre la CUP i Reus en Moviment han estat una constant des de la presentació de la plataforma encapçalada per David Vidal. Per a més inri, ambdues formacions han apostat per una estratègia de precampanya similar. Sense arribar a la intensitat i hiperactivitat de Junts, PSC, ERC i Ara, no s'han quedat de braços plegats. Els anticapitalistes han treballat de valent per a projectar Mònica Pàmies com la cara de la candidatura.

Els regidors sortints, Edgar Fernández i Marta Llorens, l'han acompanyat en la majoria d'actes per a entregar-li el relleu i deixar enrere la percepció que només era la número 3. D'altra banda, ReM ha cercat mostrar que va més enllà de Vidal. Persona consolidada en la política municipal, ha estat acompanyada, com a mínim, per un altre membre de la llista en tots els actes organitzats, que l'ha ajudat a detallar les propostes. A vegades, l'alcaldable ni tan sols agafava el micròfon.

En l'escenari de les esquerres, En Comú Podem i Nazaret Troya han adoptat una posició més reservista. A poc a poc, s'han anat deixant veure, tot reservant forces per al Tourmalet que tenen per davant. D'una vegada per totes, volen entrar al consistori. La fragmentació i la multiplicitat d'opcions poden ser el factors que els beneficiïn i ajudin a fer el següent salt o que els tanquin la porta als nassos un any més.

Una dreta silenciosa

Amb l'excepció de Valents i Dolors Compte, la dreta, disgregada, ha mantingut, per ara, un perfil baix. De fet, l'únic partit actualment amb representació al ple, Ciutadans, va esperar a aquesta setmana per a donar senyals de vida. La proposta de l'equip encapçalat per Débora García, retirar les ajudes socials als «delinqüents reincidents», buscà causar impacte per a seduir els votants que s'hagin plantejat migrar cap a altres formacions, com un PP que, amb Sílvia Virgili, però sense oblidar Sebastià Domènech, aspira a tornar al ple. Vox i Julio Pardo amenacen d'irrompre amb força i aprofitar la indecisió dels votants més conservadors.

No es pot ometre, tampoc, la feina feta per Entre Veïns. Aglutinant moviments associatius de la ciutat, han anat picant pedra, donant-se a conèixer pels barris. El 2019, ja va ser la força més votada en un districte, al sud del municipi.